El noi de la Verge

Anterior Índex Següent

Corria l’any de gràcia 1326, i els canonges del monestir de Manlleu, i junt amb tot el veïnat amb, eren presos d’una inquietud suprema i d’una pena profunda. Perquè jeia en el llit del dolor el prior del monestir, Bernat Benet, mes que estimat, idolatrat de tots. I no n’hi havia per a menys: ell era qui acudia sol·lícit a totes les necessitats, donant tot el que tenia; El conseller intel·ligent i noble, el pare afectuós, el consol dels afligits, el religiós de debò. Orador gelós i eloqüent, inculcava en tots els seus sermons, als seus oients, els més purs sentiments, i el seu entusiasme ratllava a superior per quan s’ocupava de la Verge i dels pobres. Encarint l’ésser caritatiu, deia en un dels seus discursos: << no empobreix el ser indigent: enregistreu la història, i aquest llibre, veritable arsenal de fets per justificar-se tot, no us subministrarà un que pugueu contradir-me. ¡Que bell és donar al pobre! La satisfacció i el content que s’assegui al silenciar els laments del famolenc i del nu, en va no busca el viciós les diversions frívoles, a pesar de gastar en elles la seva salut i la seva fortuna. Que Déu l’hi pagui, que pronuncia el desvalgut al rebre l’almoina, no és desatès mai, i a casa es diu sovint aquelles paraules, no manca, no, la benedicció de Déu>>. En altre sermó, en el que recomanava l’ésser devot de la Verge, deia en un moment d’exaltació: << invoqueu-la sempre; acudiu a ella a totes hores; estimeu-la més que a vosaltres mateixos, i arribareu a port.

       Jo us ho garanteixo: que si fos possible l’impossible, això és, si pogués mancar a Déu algun dels seus atributs, li mancaria el d’ésser Totpoderós, per no poder negar-li que li demanés la Verge Santíssima, i la Verge Santíssima li demana tot el que volen els seus devots, perquè l’amor que els té és superior al de totes les mares juntes>>. Tal era l’entusiasme que tenia el Prior per la verge i els pobres , que la seva propera mort la ploraven tots menys ell, que la desitjava de debò, doncs se sentia cridat a un món en el que podia veure a la Divina Mare, a qui tant estimava. Enmig dels seus més amargs dolors no deixava de resar amb fervent devoció el Stabat Mater, aquest bell cant d’agonia que els italians en diuen tan poèticament Il pianto de Maria. – No obstant això, mes que tots els seus dolors físics, afligiria a Bernat una moral, i era el no tenir al seu costat, en aquell suprem trànsit, a la imatge de Santa Maria de Manlleu, a la que havia acudit en totes les seves preocupacions, trobant sempre el consol anhelat. Era tan intens el seu desig, que no va poder menys de manifestar-lo a un dels seus més benvolguts canonges del monestir, qui, ufanós en complaure al seu superior, va cuidar que al tancar-se el temple fos duta al l’estada de Bernat. La hi va col·locar a la petita habitació anterior a l’alcova, sobre una tauleta de poca elevació, el que va fer que el Prior no pogués veure des del seu llit al Nen Jesús, que estava assegut a la falda de la seva Mare. Aquesta casualitat no va ser estimada pel malalt, que amb profunda pena va exclamar: <<gran pecador dec ser quan el vostre diví fill no vol que vegi el seu rostre>>.

Però va canviar ràpid l’angoixa del Prior, doncs a penes va haver pronunciat aquelles paraules, el nen Jesús, com si tingués vida, es va posar de dret sobre el genoll de la seva Santíssima Mare, de manera que el seu rostre pogués ser vist pel malalt. Aquest, esbalaït davant tan estrany prodigi, no va cessar de donar gràcies a Déu per la seva infinita bondat, fins que li va lliurar la seva ànima, moments després, per a ésser transportada a un món millor.

El Nen Jesús va continuar dret sobre el genoll de la Verge, i en aquesta posició s’ha conservat i conserva des d’aquell dia memorable.
Aquesta llegenda, gairebé ignorada avui, els nostres avantpassats la referien als pelegrins i forasters que venien a visitar la miraculosa imatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *