Els amants de Manlleu

Anterior Índex Següent

En Prudenci, que era fill d’un teixidor de vels i la Matilde filla d’un cardador de draps, que a la primera meitat del segle XVII vivien en dues cases contigües de la plaça Trias, de Manlleu, des de molt joves es tenien una estimació profunda. I no era estrany: ni l’un ni l’altre havien conegut a les seves mares, i la manca del tendre amor maternal, el suplien amb el que mútuament es professaven. Matilde tenia dos anys menys que en Prudènci, però la precocitat pròpia de les noies, els igualava en coneixements. Tots dos anaven junts a l’escola, que anava a càrrec d’una bona anciana que la tenia instal·lada en el carrer de Sant Higini; i quan sortien de l’escola, en innocents jocs esperaven l’hora del dinar o del sopar. Era impossible trobar dos genis més iguals: era com si Déu hagués fet una sola ànima per a dos cossos. Al arribar a l’adolescència, aquella estima infantil es va torçar en un vehement amor, de manera que no podien estar separats un moment sense que se’n nuvolés les seves ànimes una malenconia indefinible, una tristesa inexplicable. Mai es va creuar per les seves ments una idea impura; que no amaga la impuresa en cors embargats per un sincer amor.

-¿No és veritat que m’estimes molt, Prudenci?.

-¿Ho dubtes?

-¿I que quan serem majors i podem guanyar-nos la vida, ens casarem, i viurem feliços?

– Si, estimada meva, ¿perquè tu també m’estimes molt, no és cert?

– ¡Si t’estimo! Mira, Prudenci, sempre prego a Déu que si ha d’enviar-te una malaltia, prefereixo que me l’enviï a mi en el teu lloc; que si has de morir, mori jo primer… –

Aquest col·loqui el repetien almenys vint vegades al dia.

Mentre Matilde anava fent-se una reial mossa: Al comptar amb divuit anys d’edat, no hi havia cap jove més encantadora i bella en deu hores a la rodona.

Per aquell temps les tropes castellanes tenien envaït el Principat, cometent per tot arreu insòlits ultratges, que la història recorda per deshonra i alevosia del Compte-Duc d’Olivares, causa principal d’aquella innòcua guerra. Les que manava el Comte de Fuenclara, cap de trist recordatori, varen venir a Manlleu, tractant la vila quasi com a país conquerit, i imposant el terror entre els seus pacífics vilatans. La fatalitat va voler que s’allotgés a casa de la Matilde un jove militar, d’alguna graduació, que no va trigar en fixar-se en la bellesa de la filla del seu patró.

Els militars en campanya, i principalment quan estan en país que tenen per enemic, usen d’una llibertat que alguns converteixen en llibertinatge, convençuts que ha de quedar impune qualsevol abús que cometin. Sabuda aquesta conducta del soldat en temps de guerra, va fer que en Prudenci es cregués obligat a vigilar de prop, encara que dissimuladament, a l’allotjat de la casa de la seva estimada, per evitar qualsevol brutal malifeta que intentés. No va ser en va. Als pocs dies d’estar en aquell allotjament, el militar, mancant no ja a la moral universal, sinó als més rudimentaris deures que imposa l’hospitalitat, sense considerar que deshonrava el vestit que portava i els galons que li donaven alguna autoritat entre els seus, va entrar inopinadament a l’estada on Matilde estava exercint les seves ocupacions domèstiques, i després de dir-li algunes obscenitats, va intentar allargar la seva mà impura per a agafar per força el fruit prohibit, però al lluitar, per a atrapar-lo, a braç partit amb Matilde, una altra mà, per, a ell invisible, l’afilada fulla d’una enorme navalla li va enfonsar el pit, travessant el cor, de cop segur. La mort del militar va ser instantània.

– Matilde, va dir Prudenci, que no era altre que el l’assassí del militar, entre la teva immaculada honra o la vida del teu malvat, l’elecció no devia ésser dubtosa; per això he tombat als teus peus a aquest miserable. Vaig endevinar el que devia succeir-te, i vaig vigilar els seus passos; Deus ha volgut que arribés a temps de salvar el teu honor.

-¡Prudenci, Prudenci! ¿Que serà ara de nosaltres? Va exclamar Matilde.

-¿Que serà de nosaltres? El que Déu vulgui. Ell ens empararà, que al cap i a la fi he realitzat un fet lícit: les nostres lleis permeten matar impunement al forçador de verges (1), però avui no tractaré d’emparar-me en elles, perquè en temps de guerra les lleis dormen. La represàlia pública tampoc em cansarà, mai ho ha fet contra el que defensa l’honor, sinó contra el que atempta a ell: però ja n’hi ha prou Matilde dec posar-me fora de perill cercant un refugi en un país estranger… Adéu, adéu,… no m’oblidis, que jo no t’oblidaré mai, mai… ja sabràs on la sort m’ha dut…

-¡Prudenci, Prudenci!… va murmurar Matilde, en tant aquell sortia ràpid de la casa.

El pare d’en Prudenci va morir de pesar alguns dies després. Matilde va haver de guardar llit bastant temps, desconfiant els metges de salvar-li la vida, que no hi ha medicina en les farmàcies per a guarir les afeccions morals. Per fi va arribar una carta d’en Prudenci, en la que feia saber a la seva estimada que es trobava a Marsella, on havia trobat ocupació per a guanyar-se modestament la manutenció; li repetia els seus juraments d’amor, i concloïa dient que confiaria en Déu.

El que no assolien les receptes dels metges, ho va assolir aquesta carta: va ésser el dolç bàlsam que va cicatritzar les ferides del cor de la malalta, arribant després a un restabliment que ningú confiava.

Les comunicacions en aquella època eren difícils i tardanes, però els dos amants varen trobar la forma de comunicar-se sovint, per fer-se sempre noves i fermes protestes d’amor, sense que l’absència l’amenacés en el més mínim, que:

 L’amor en l’absència
és com ombra
que com més s’aparta
més cos pren;
l’absència és aire
que apaga el foc petit

i aviva el gran

 II

L’entrada de les tropes castellanes a Barcelona, al comandament de D. Joan d’Àustria, el 13 d’Octubre de 1652, va posar terme a aquella guerra que per espai de dotze anys va desolar Catalunya. Moltes poblacions d’aquesta regió varen celebrar la pau amb extraordinaris festeigs: Manlleu els va ajornar per al dia de la seva festa major, celebrant-la amb més lluïment que l’acostumat. L’ample programa que es va anunciar, va portar a la vila un bon nombre de forasters, entre els que es trobaven diversos joves d’acomodades famílies de Barcelona, d’aquests que no tenint ocupació determinada, sols cerquen un pretext qualsevol per a sortir alguns dies de la multitud de les grans ciutats: Un d’aquest era en Manuel, qui havent perdut els seus pares alguns anys abans, havia heretat d’ells, dels quals era fill únic, una considerable fortuna. Aquell any la Missa major se celebrava amb tota generositat: els ciris es comptaven a l’Església per centenars; una acreditada orquestra havia de tocar en ella; un orador de merescuda fama havia de dir les glòries de la Verge… Naturalment que Manuel, el foraster barceloní, no va deixar d’assistir-hi. Va prendre seient, però a penes ho va haver fet, va observar a molt poca distancia una jove. Que la seva singular bellesa feia ressaltar més el vestit que portava: l’airosa caputxa blanca; ajustada, sobre el qual creuava un vistós mocador; faldilla curta, que deixava veure un diminut peu que falcava l’escotada sabata de colombiana, i davantal agafat en una esvelta cintura que dos dits abastessin; és a dir, un vestit del qual ho usaven els fills dels artesans del país; vestit que mai arribarà a igualar el bon gust, que per a substituir-lo introdueix sense parar la moda de París, i que abans escurça que no augmenta la gràcia de les nostres belleses. Manuel va escoltar amb ben poca devoció la santa Missa. Mes que a l’altar fixava els seus ulls en aquella rara bellesa, que, com haurà endevinat el lector, no era altra que la Matilde. Tan grata impressió li va fer, que la seva imatge se li va quedar gravada a la ment i al cor.

A l’hora del menjar, seguint el tradicional costum, es varen efectuar els llevants de taula. Matilde aquell any era una de les Pabordessas, i, com a tal, anava de casa en casa per recollir el que els comensals bonament volguessin donar per a sufragar les despeses de la festa. Li va tocar entrar en un hostal de la plaça Major: allà hi havia en Manuel. La jove va posar la seva safata de plata sobre la taula, i va interessar als allà presents perquè donessin una almoina per a la Verge. Manuel va treure una bossa repleta , i va llençar en els platets una unça d’or.- La Verge l’hi pagui, va dir Matilde, fent al mateix temps una reverent inclinació de cap.- Amen, – va contestar Manuel, acompanyant l’expressió d’un dolç somriure. Si el nostre esplèndid foraster, a l’Església havia trobat preciosa a Matilde, allà li va semblar una veritable divinitat, de tal sort que va resoldre no sortir de Manlleu sense haver-li parlat, i fins i tot sense demanar-li la seva mà si arribava a comprendre que les seves cabudes morals corresponien a les físiques. Fàcil li va ser amb en Manuel parlar-li aquella tarda, no havent-li estat més difícil el fer-se amic del seu pare. Convençut de l’honradesa, bona educació i exquisits modals de Matilde, li va demanar relacions amoroses, jurant-li dur-la als altars en no gaire temps.- No em corresponc, va dir Matilde, ni el meu cor és meu: Des de molt nena el vaig donar a un amic que també em va donar el seu, i amb ell he d’unir la meva sort. És molt pobre, però ¡què importa! Si el seu amor val mes que el món sencer.- Semblant contrarietat va empal·lidir a en Manuel, que trist i desenganyat va tornar a Barcelona, on va creure poder oblidar a la bella manlleuenca. Però no va ser així; veia a la gran ciutat dones i més dones, però, als seus ulls, no n’hi havia cap que pogués comparar-se amb la Matilde. Però empès per una força irresistible, va tornar a Manlleu; va parlar de nou amb la Matilde; li va suplicar, li va fer mil promeses però tot inútilment. Considerant-se impotent per a convèncer-la i també per oblidar-la, va creure que potser podria donar resultat el parlar amb el pare de la jove. I així ho va fer: va manifestar les seves rectes i pures intencions; va explicar la seva fortuna; prometent-li dur-lo amb la seva filla a Barcelona on podria passar una vellesa feliç; cotxes, teatres, festes, criats… més egoistes, en general, que els fills, va trobar bona la proposició, prometent que faria tant com d’ell depengués perquè Matilde l’admetés per espòs, deixant-li entreveure de passada que tenia confiances en assolir-ho.

 III

En Pau, que així es deia el pare de la Matilde, va fer tant com va saber i va poder per a convèncer a la Matilde, però tot va resultar inútil. Ni la més negra pintura que li fes de la misèria pròxima a travessar els llindars de la seva casa; ni els més vius colors que va pintar l’avantatjosa posició que ocuparien si acceptava a Manuel per marit, poguessin arrencar d’ella altra resposta que: o Prudenci o la mort. Esgotades, sense resultat, les bones raons i fins les amenaces, Pablo que ja es declarava vençut, quan va creuar per la seva ment un pla que li va semblar magnífic. No era cosa de retardar el posar-lo en practica.

– Matilde, va dir a la seva filla, ja veus que els treballs van malament per aquí; demà vaig a Barcelona per saber si allà estan millor; no passis cura, que tornaré tan aviat com pugui.- I efectivament, el dia següent va sortir cap a la ciutat Comtal però no a cercar treball, Sinó una nau que el conduís a Marsella. Arribat a la ciutat francesa, se’n va anar a la recerca d’en Prudenci, que estava treballant de recader en una important casa d’aquella ciutat, i que la seva adreça coneixia de sobres.

-¿Vostè aquí? ¿Que fa la Matilde? Va ser el primer que va demanar en Prudenci al rebre la inesperada visita d’en Pau.- Bé; ella sempre tranquil·la… és tan jove… tan innocent… que encara no comprèn el futur que ens espera… la misèria aviat entrarà al nostre habitatge… el treball escasseja tant… aquesta guerra passada ha deixat el país tan desolat…

-¿ La misèria ha dit vostè? ¡Oh, no! El meu salari tot, encara que escàs, serà per a vostè; jo d’una manera o altre viuré; demà potser mudaran les circumstàncies… mentre accepti vostè el meu salari, el meu salari tot… ara com ara és el que puc fer…

– Oh! Si en realitat estimessis de debò a la Matilde, encara podries fer molt més va exclamar en Pau.

¿Dubta vostè que jo estimi a la Matilde? Miri Pau, que aquest dubte m’ha ferit a l’ànima. ¿Jo no estimar a la Matilde quan donaria per ella mil vides si les tingués?… Digui’m vostè, Pau, digui-ho ara, que puc fer mes per vostè, que puc fer per la Matilde?…

-¡Oblidar-la!…

-¿Oblidar-la? ¿Oblidar jo a la Matilde?. El sol pot deixar d’il·luminar la terra; el foc pot deixar de cremar; l’univers pot enfonsar-se… tot ho crec possible, menys que jo pugui oblidar a la Matilde…

– M’he explicat malament, va interrompre en Pau. No vull dir precisament que l’oblidis, sinó que facis de manera que ella cregui que ho has fet. Escolta, Prudenci, que vaig a obrir-te el meu cor: A l’última festa Major de Manlleu, hi va venir un jove de Barcelona, honrat i ric, va veure a la Matilde i es va enamorar perdudament d’ella. Demanant-li relacions, jurant fer-la la seva esposa, i dur-me a mi a Barcelona. Al seu costat on podria passar una venturosa vellesa. Matilde, que t’estima de debò, va rebutjar tota proposició. Ara bé: tu ets pobre i nosaltres no ho som menys: casant-te amb la Matilde, contrauràs noves obligacions que augmentaran la infelicitat de tots. Matilde, a qui estimes, serà una dona desgraciada. Si tu volguessis, la Matilde es casaria amb en Manuel, que així es diu el jove de Barcelona que la pretén; ella seria joiosa; i jo tindria assegurat el benestar durant els dies que em resten de vida, i tu, bé podries complaure’t al veure’ns feliços, tant més al considerar que en bona part a tu ho deuríem.

– Però, Pau, vostè em demana un impossible… ¡jo deixar a la Matilde, a Matilde, que la vull mes que a la meva pròpia vida!

– ¿Com he de creure que la vols tant, si podent llaurar la seva sort deixes que sigui una desgraciada? Dius que per ella donaries gustosament la teva vida, i et denegues a un simple sacrifici… –

Llarga, molt llarga va ser la controvèrsia entre en Pau i en Prudenci. Per fi aquest, – Accedeixo; va dir, no m’importa ser jo molt desgraciat, en tot el que la meva desgràcia faci feliç a la Matilde; però accedeixo mitjançant la precisa condició que vostè em prometi comunicar-me sempre notícies de la que, no per ésser altre, he de deixar d’estimar mentre jo respiri…

– T’ho prometo sota la meva paraula d’honor. Ara, per que ella admeti per espòs amb en Manuel, es important que no sàpiga res més de tu: si t’escriu no li contestis; fes de manera que d’ara endavant ningú li informi de coses que a tu es refereixi… –

Convinguts així, en Pau va tornar a Manlleu, del tot satisfet.

– Filla meva, va dir a la Matilde, veig que per tot arreu manca treball; hauríem d’aguantar aquí el que Déu vulgui enviar-nos.

– No es desanimi vostè, pare; Ell ens ajudarà.-

Varen passar algunes setmanes, i la tristesa va començar a apoderar-se de la Matilde. Els seus ulls perdien poc a poc aquella lluentor que els feien tan seductors; el seu rostre es cobria d’una trista coloració.

-¿Que no et trobes bé, filla meva? Li va demanar un dia el seu pare.

– Sí, pare; em trobo bé…

– I aquesta tristesa, i aquesta falta de gana que noto en tu fa alguns dies… parla, filla meva; gens ha d’ocultar-se a un pare que vulgui tant com et vull jo…

– Doncs l’hi diré: duc escrites diverses cartes a en Prudenci, sense haver rebut contestació a cap d’ella… ell tan puntual…

– Va!… Es coneix que no tens experiència… Allà haurà vist altres dones, i t’haurà substituït amb alguna altre… coses de joves…

– No, pare; això és impossible; ja l’hi juro que és impossible; la primera circumstància per a ésser estimat, és estimar; i jo que cada dia l’estimo més, no pot deixar d’estimar-me molt també… Impossible, impossible, pare el que vostè suposa…

– Sí, tindràs raó sens dubte: jo t’ho deia per a no manifestar-te el que en realitat crec que pugui haver succeït, que és pitjor… em temo que hagi mort…

– ¡Déu meu! Això si és possible, va exclamar la Matilde, negada en l’amarg plor… –

Va passar algun temps més, i no cap dubte a la jove que en Prudenci hagués mort, doncs no va tornar a tenir cap notícia d’ell. Va plorar molt, molt, però les llàgrimes també arriben a esgotar-se.

Quan va semblar asserenar-se una mica, En Pau li va proposar que acceptés la mà d’en Manuel. La Matilde Sempre es va fer la sorda a les instàncies del seu pare, fins que un dia li va dir desesperada: – Bé, pare, vostè vol que sigui l’esposa d’en Manuel per salvar la nostra misèria, pel temor de morir vostè en un hospital… doncs faci’s la seva voluntat. Des del cel en Prudenci em perdonarà el jurament que li vaig fer de no ser d’altre que seva… sabrà a que obeeix el que el trenqui… sabrà que realitzo un sacrifici…

En Pau havia triomfat. En Manuel va rebre amb gran satisfacció la notícia del triomf.

Va arribar el dia de les noces, i en Manuel va voler que se celebrés la major esplèndida, venint a acompanyar-la a ella molts amics de Barcelona. A l’hora assenyalada a comitiva es va dirigir a l’església. La Matilde anava vestida de negre, el seu rostre estava pàl·lid com el d’una morta; anava amb un pas vacil·lant… Les seves amigues deien: -¡Que emocionada! No és estrany; n’hi ha per a estar-ho al pensar que d’una pobre vilatana passa a ser una gran senyora!…

El sacerdot que havia d’unir-los en indissoluble llaç, ja els esperava. Al moment va començar la cerimònia. Després de les oracions de rúbrica, – Doneu-vos les mans, va dir el sacerdot, afegint després: Manuel, ¿voleu per esposa a la Matilde? Sí, pare, va contestar el nuvi.- I vós, Matilde, va continuar el sacerdot, ¿voleu per espòs amb en Manuel? – la Matilde no va contestar. El sacerdot va repetir la pregunta: ¿voleu per espòs amb en Manuel? Llavors la Matilde, separant bruscament la seva mà de la de el nuvi, va dir amb resolució: ¡No!… al mateix temps que queia exánim als peus del sacerdot. Els concurrents corrien a auxiliar-la, quan va sortir d’un amagatall de l’església un subjecte a qui ningú havia vist entrar, el qual, obrint-se pas entre la comitiva, va agafar per les mans a la jove i va cridar: ¡Matilde!… ¡Matilde!… però aquesta no contestà; ha mort. Era en Prudenci, que havent-li escrit en Pau, el dia i hora del matrimoni de la seva filla, s’havia apressat a venir a    Manlleu per ser testimoni cert de la seva desventura. Al convèncer-se que la seva estimada era cadàver, se li varen eriçar els cabells, els dits se li varen encrespar, els ulls van a saltar-li de les seves òrbites, i va fer una estrepitosa riallada. L’infeliç acabava de perdre la raó. Les circumstancies es van apoderar d’ell, i el varen dur a la casa rectoral, on, pres de terribles convulsions, va morir a les poques hores. A l’endemà es va donar sepultura als dos desgraciats amants, concorrent al seu enterrament el veïnat en massa, que plorava tant infortuni.

Una modesta creu de fusta va assenyalar diversos anys el lloc que ocupaven al cementiri, en la que es llegia aquest conscripte:

 (2) Martyrs de amors contrariats
Descansan sota esta creu
Dos joves enamorats;
En sufragi de ells, digueu:
DEU LOS HAJA PERDONATS.

  En Manuel trist i abatut, va tornar a Barcelona. Allà va realitzar tots els seus béns, i després de lliurar el seu producte perquè es distribuís, la meitat entre els pobres, i que l’altre meitat s’apliqués en sufragis per les ànimes d’en Prudenci i la Matilde, va renunciar al món ingressant en un convent de religiosos. Va creure que, donades les circumstàncies, era tot el que podia fer aleshores pels que la història, en justícia, deu recordar amb el nom d’Els Amants de Manlleu.

(1) Efectivament: Les lleis vigents a Espanya, en l’època que es refereix aquesta llegenda, permetien matar impunement als forçadors de verges, als adúlters i a altres delinqüents de la mateixa índole.

(2)Text escrit amb el Català del 1902.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *