HERMANDAD DE NTRA. SRA. DEL CARMEN

Anterior Índex Següent

Fundada el 5 de novembre de 1897. La majoria de socis eren de classe obrera. Tenia com a finalitat el socors mutu entre els seus associats. Tal com hem comentat anteriorment a l’Aurora manlleuenca, aquesta societat n’era una filial. Per tant, si un individu volia fer-se soci de la Germandat de Ntra. Sra. del Carme, era necessari ser soci de l’Aurora manlleuenca o tenir-hi algun fill o familiar directe ja associat.

Pel que fa als socis, per poder-ne ser membre, era imprescindible estar perfectament bé de salut i no tenir més de 45 anys. I en cas de tenir més de 45 anys i voler entrar a la societat, el futur soci havia de pagar la meitat de les quotes que li pertocaven des del dia en què va complir els 45 anys fins a la data de l’ingrés. La quota mensual era de 50 cèntims de pesseta, tot i que en cas de necessitat, si la junta ho creia convenient podia obligar a pagar fins a un màxim de 98 cèntims de pesseta mensuals. Els socis podien ser expulsats de la germandat si després d’ingressar a la germandat patien una malaltia crònica que hagués estat ocultada en el moment d’entrar a la germandat.

Pel que fa a la junta, estava formada per un president, un vicepresident, un tresorer, un comptable, un secretari i dos vocals. Els càrrecs eren obligatoris i totalment gratuïts i cal destacar que tot i ser una filial de l’Aurora, aquests càrrecs eren completament incompatibles amb els càrrecs de la germandat. Això vol dir que un directiu de la germandat no tenia cap poder a l’Aurora Manlleuenca i viceversa. Igual que els fons no podien invertir-se l’una amb l’altre.

La germandat celebrava una junta general extraordinària cada sis mesos, que s’esqueia sempre en el 2n diumenge de gener i el 2n diumenge de juliol.

Els vocals tenien l’obligació de visitar els malalts i vigilar que aquests complissin la prescripció del facultatiu. En cas contrari el vocal ho havia de comunicar al president per tal de prendre les mesures oportunes.

Pel que fa als subsidis, els socis que queien malalts cobraven una pesseta diària de socors, que començaven a percebre des del dia després de presentar la baixa fins a un temps màxim de vint setmanes. Passat aquest temps, sisocnsarmen el soci encara seguia malalt, l’individu passava a la categoria d’invàlid i en aquest cas passava a cobrar 50 cèntims de pesseta diàries. En cas d’haver-hi dos o més socis qualificats d’invàlids, o simplement perquè la població patís una epidèmia, i fossin molts els socis de baixa estava previst que aquests es repartien a prorrata els 50 cèntims de pesseta, sempre que els fons de la germandat excedissin de 250 pessetes. En el cas de socis que tenien la desgràcia de morir-se a les 24 hores de caure malalts, els seus familiars més directes passaven a cobrar una sola paga de 15 pessetes.

Quan un malalt volia sortir al carrer, necessitava el permís de dos metges de la germandat, i un cop obtingut el permís solament se li permetia sortir fina a les set de la tarda a l’hivern i fins a les nou del vespre a l’estiu. També tenien totalment prohibit entrar en cap taverna, cafè o local de diversió, encara que fos fins als horaris establerts. Cal destacar que els malalts no cobraven el subsidi si la seva baixa era causada per danys en baralles, per sarna, herpes o simplement pels danys causats pels efectes de les begudes alcohòliques. Si el soci estava tres mensualitats en descobert també perdia el dret a subsidi fins a haver-se posat al corrent dels pagaments.

En cas de dissolució de l’entitat, estava previst que els fons de l’entitat fossin repartits a prorrata.

Aquesta germandat es va dissoldre el 9 de novembre de 1913.

Bibliografia: Xavier Gaja

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *