Ningú es mort

Anterior Índex Següent

El que explicarem ara és rigorosament històric: tan sols hem canviat els noms de les persones que figuren en la relació.

En Marcel i la Teresa comptaven amb dotze anys de matrimoni, però ni abans ni després havien sentit la menor estima l’un per l’altre. Era un matrimoni de conveniència. En Marcel, fill d’una família de camperols bastant acomodada, i d’aquelles que senten un veritable amor per les seves terres i per la casa pairal, i que el seu origen es perd en la nit dels temps, a causa de malalties, de dolentes collites i d’un litigi desgraciat, s’havia vist obligat a contreure diversos deutes, gravant el patrimoni amb múltiples hipoteques. Amb els rendiments de la terra, a penes en tenia prou per pagar els interessos als creditors, així és que els pares d’en Marcel no varen veure cap altre mitjà per salvar el patrimoni, que casar el seu fill amb una noia que comptés d’una dot suficient. En aquells temps, igual que ara, no mancaven dones amb bon dot, i una d’elles era la Teresa, una jove de trenta anys. No era atractiva, ni de bon tros, però això no era el pitjor, sinó que tenia un geni arrogant i insuportable, segons murmuraven els que havien tractat a la seva família. Diu el refrany que l’amor tot ho pot , però l’experiència ensenya que els diners encara poden més, i així va succeir amb la família d’en Marcel, doncs no va trigar molt en ser l’espòs de la Teresa.

Encara no havia transcorregut el temps que dins del matrimoni es el que encara es diu lluna de mel, que la Teresa ja s’havia mostrat insolent, irritant i descarada, tirant en cara contínuament als seus sogres que sense la seva dot, ells haurien estat els últims hereus d’aquella antiga casa. Seria llarg referir els continus aldarulls d’aquella desgraciada família. A causa d’ells, o perquè així hagués de succeir, el fet va anar que els sogres no van trigar en baixar al sepulcre. La seva mort no va dur la pau a la família, i pel súmmum de desgràcies, Déu no va concedir fruit de benedicció al matrimoni d’en Marcel i de la Teresa, que d’haver-lo tingut, potser hauria estat l’iris de pau entre el mal avingut matrimoni. En Marcel que ja havia esgotat tots els mitjans per a imposar-se a la seva dona, sense cap resultat, se li va ocórrer la idea diabòlica per a desfer-se d’una vegada d’aquella càrrega que per a ell era insuportable. Des d’aquell moment es va tornar extremadament amable amb la seva dona, i condescendent, fins arribar al ridícul, en els seus capritxos, és a dir, s’havia convertit en un veritable esclau d’una gran senyora. Mentre va arribar el dia 2 de maig de 18… vigília d’una de les fires que celebra la ciutat de Vic.- Benvolguda esposa, va dir en Marcel a la Teresa, si no manes el contrari, demà aniré a la fira, doncs diuen que serà molt concorreguda; i fins i tot voldria que m’acompanyessis per si s’ha de comprar alguna cosa per a la casa.- Sí, hi vindré, va contestar la Teresa, que he de comprar-me un vestit de temporada.

El dia següent pel matí, en Marcel va tenir arreglada la mula amb la seva còmode butaca, perquè cavalqués en ella la seva esposa, posant-se després en marxa, fent en Marcel de mosso de peu. Van arribar a Vic, i allà es va fer i es va comprar tal com va ordenar la Teresa.

Quan el sol s’enfonsava en el seu enfosquir, els dos esposos varen sortir de la ciutat, per a tornar a casa seva. Res va passar en particular durant el camí fins que, arribats al pont de Manlleu, estes sobre el Ter, i havent ja enfosquit completament, en Marcel va donar una terrible empenta a la seva esposa que la va fer caure a baix. El seu pla quedava executat. I llavors en Marcel fingint una gran desesperació, va entrar a la vila i va demanar socors, dient que la mula havia tirat d’un salt a la seva benvolguda esposa de dalt del pont al riu. En un moment es van reunir l’Alcalde, el Secretari, l’Agutzil i diversos veïns, que acompanyats d’en Marcel, es varen dirigir al lloc del succés. en va es va buscar, sota les aigües, a l’infeliç de la Teresa. Quan ja es desconfiava en trobar-la, varen tornar tots al cap el pont, i al estar sota, varen escoltar una veu apagada que deia: – Estic aquí.- Era la Teresa, que al ser llençada al pont, va quedar penjada en el cos sortint de la pilastra del primer arc. La varen baixar amb molta cura d’allà, i l’Alcalde havent-li demanat com havia succeït, va contestar que el seu marit l’havia tirat d’una forta empenta. No cal referir la sorpresa de tots i el confús que va quedar en Marcel, a qui per descomptat l’Alcalde va fer capturar. Conduïts a la Casa Consistorial, ell i la seva esposa, que no havia sofert més que lleus contusions, ambdós varen explicar les seves divergències de família.

Sabut és com s’arreglen certs assumptes en poblacions de curt veïnat, com era Manlleu aleshores. L’alcalde va passar una forta reprimenda a la Teresa per la manera de comportar-se amb el seu marit, la qual convençuda de les seves faltes, va saber perdonar i va prometre esmenar-se, i el que és fama va complir; i al marit el va reprendre fortament pel que havia fet, i li va fer comprendre la dura pena que se li aplicaria si es procedís de la manera deguda, i dient-li en conclusió, que tingués en compte, que ningú es mor fins que Déu vol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *