Fundada l’any 1560.
Aquesta entitat era també coneguda per la confraria de la Minerva L’origen d’aquest nom prové de la congregació que, amb el títol de Santíssim Cos de Crist, va aportar el Papa Pau III (1534-1549) per promoure el culte a nostre senyor sagramentat.
No tenia caràcter oficial, ja que la seva condició religiosa i les seves activitats, feia que no calguessin registraments civils ni cap reglamentació, però sí l’aprovació dels estaments eclesiàstics superiors. Tot i no poder determinar el nombre de confrares que s’aplegaven, aquest s’havien de ser nombrosos en determinats períodes. Cada any es nomenaven nous administradors que havien d’exercir l’administració. S’hi trobaven: sastres, paraires, teixidors, carboners, etc. Tot i estar establert que la renovació d’administradors s’havia de fer cada any, hi havia períodes de temps, més o menys llargs, motivats per guerres o epidèmies, en què no es renovaven.
L’any 1592, quan feia 32 anys de la seva fundació, el Priorat passà a dependre del convent de Sant Jaume dels Dominics de la vila de Tremp. Des de llavors i fins ben entrat el segle XIX, un sacerdot amb el títol de vicari perpetu es féu càrrec del servei parroquial de Santa Maria de Manlleu. Els béns del monestir manlleuenc també varen passar a ser administrats pels dominics pallaresos i en moltes ocasions no atenien les necessitats del vicari perpetu que d’ells depenia.
Algunes vegades fou necessària la intervenció de l’Ajuntament de Manlleu davant el Bisbat de Vic, a favor del vicari i la parròquia.
Del 1600 al 1830, la confraria va tenir un paper preponderat en l’economia parroquial. La seva font d’ingressos consistia en les col·lectes a l’església parroquial. També hi ajudava la venda de distintius als confrares. És a partir del 1600 que les deixes testamentàries van en augment amb el pas dels anys. Això es fa palès en la presentació dels comptes, quan milloren els comptes i algunes quantitats importants són destinades a obres peremptòries a l’església, encara que no s’especifica de quines obres es tractava.
Pels béns de la confraria tenim notícia, en alguns inventaris que fan els administradors, on s’hi detalla mobiliari i ornaments per al culte, de la cera que es gastava durant l’any, del servei del campaner. Les quantitats destinades als clergues que tenien cura del culte anaven a càrrec de la confraria.
La Confraria va estar activa fins al 1897.
BGibliografia: Xavier Gaja i Colomer