FRANCESC D’ASSÍS AGUILAR i SERRAT es considerat com un dels fills més preclars de la vila. Nasqué, al carrer que avui porta el seu nom, el dia 4 d’octubre del 1826, diada de Sant Francesc d’Assís, raó per la qual fou posat sota l’advocació d’aquest Sant.
La seva infantesa passa entre l’escola i la fàbrica. Deixa la llançadora pels llibres i cursa la carrera eclesiàstica. Tot just ordenat sacerdot, el 1854, es trasllada a Barcelona, per compte del mateix seminari, a la Universitat de la qual cursa la carrera de Ciències. Torna a Vic i se’l nomena professor del Seminari on ensenya, durant deu anys, les assignatures de matemàtiques, història i filosofia. Intervingué en la fundació del Círcol Literari de Vic.
L’any 1864 se’n va a Madrid on el P. Claret el nomena rector de l’Escorial. En plena revolució del 1868 lluita fervorosament a través de la premsa en la defensa dels interessos religiosos i socials. Col·labora en els principals periòdics de l’època.
Accedint a les instàncies del P. Ceferí González, el 1878 accepta el càrrec de Rector del Seminari de Còrdova i el 1880, sense ser consultat i després d’haver rebutjat una mitra catalana i d’altres alts càrrecs, es nomenat per sorpresa bisbe de Sogorb, quan tenia 50 anys, nomenament que acceptà per obediència.
Francesc d’Assís Aguilar és tingut per una de les més grans figures eclesiàstiques del segle dinovè. Fou un dels millors bisbes que ha tingut la diòcesi de Sogorb (que encara el recorda bé) a l’extrem que ja en vida l’Ajuntament li posà el seu nom a un carrer. Torras i Bages digué d’ell que <<era la flor del bisbat espanyol>>. Sobresortí, també, com a escriptor i en aquest aspecte el bisbe de Còrdova, P. Ceferí González, digué que <<la ploma d’Aguilar era la millor del seu temps>>.
La seva humilitat i caritat, la seva tasca científica i el seu zel per la qüestió social són notes a destacar com a sobresortints en aquesta figura manlleuenca.
Aguilar no desmentí mai el seu manlleuenquisme ans bé cercà sempre el moment per a donar-ne proves. En ésser nomenat bisbe digué: << he hagut de subjectar-me a l’obediència jeràrquica acceptant la mitra de Sogorb, essent així que el meu intent era un altre. No desitjava res més que acabar els meu dies a Manlleu>>. Essent bisbe visità sovint la vila i fou ell qui, el 13 d’agost del 1892, consagrà l’església parroquial de Manlleu. És, demés, un dels iniciadors de la Caixa d’Estalvis i en morir fundà un benifet amb l’encàrrec de confessar l’altar de Sant Francesc d’Assís del temple parroquial i deixà diversos llegats als instituts religiosos manlleuencs.
Morí a la matinada del dia 16 de desembre del 1899. El 1926, en complir-se el centenari de la naixença, les seves despulles foren portades solemnialment a Manlleu.