Fundada el 28 de febrer de 1894, estava domiciliada al carrer Cavalleria 6, baixos 2ª porta. Tenia com a finalitat el socors mutu entre els seus associats mitjançant subsidis en cas de malaltia.
Pel que fa als subsidis, eren de 2 pessetes diàries fins al temps màxim de 16 setmanes en què es començaven a cobrar a partir del primer dia de ser presentada la baixa obligatòria degudament signada pel facultatiu. Eren considerats malalts d’invalidesa aquells que la seva malaltia durava més de 16 setmanes. Hi havia dues classes d’invalidesa: els de primera classe eren aquells que havien de guardar repòs absolut i no podien sortir de casa seva. Aquests cobraven 75 cèntims de pesseta diàries. En canvi, els invàlids de segona eren aquells que podien valer-se per ells mateixos i cobraven un subsidi de 50 cèntims de pesseta diàries. Tot i així la Junta solament donava el dret a cobrar un subsidi d’invalidesa per cada 100 socis, i en cas de no arribar als 100 socis la junta no estava obligada a fer efectiu el subsidi.
Els convalescents tenien totalment prohibit sortir fora de la vila sense el permís previ del facultatiu de la Germandat, però sí que podien sortir a passeig per la població dins els horaris estipulats per la Junta Directiva, encara que no podien entrar a les tavernes, ni prendre begudes alcohòliques ni fer cap classe de joc recreatiu, ja que si eren enxampats perdien el subsidi. El mateix passava amb les malalties ocasionades per baralles, demència, manies o simplement per prendre riscos tret que aquests fossin per un acte de d’humanitat. La junta també podia enviar un metge a casa del malalt per tal d’examinar-lo si creia que aquest fingia una malaltia. En cas de defunció, la família més pròxima del malaurat rebia una sola paga de la Germandat de 40 pessetes.
Pel que fa al subsidi de les dones, era pràcticament igual que el dels homes ja que l’única diferència era el tema del part. Per a cada nou nat, les dones rebien una paga de 25 pessetes i les possibles malalties ocasionades pel part no tenien retribució econòmica. Cal esmentar també que les dones, per poder gaudir d’aquesta paga, era necessari que tinguessin una antiguitat de 2 anys com a sòcies a la Germandat. En cas de convalescència podien sortir al carrer durant 4 dies a la setmana si abans n’havien estat 8 sense sortir.
Pel que fa als socis, era imprescindible, ser veí del terme municipal de Manlleu, i tenir una edat compresa entre 16 i 40 anys, tot i que en alguns casos ocasionals també s’admetien els individus majors de 40, sempre que gaudissin d’una excel·lent salut. També era imprescindible ser proposat per dos socis que estiguessin al corrent de pagament. Un cop complert aquests requisit, la Junta era qui donava el vistiplau sempre que hi hagués unanimitat. El dret d’entrada era d’1 pesseta per als socis que tenien entre 16 i 30 anys, 3 pessetes per als de 30 a 35 anys i de 6 pessetes per als socis de 35 a 40 anys. la quota mensual a pagar era de 1’25 pessetes. Arribat el cas que la Junta ho cregués necessari, podia apujar la quota fins a un màxim de 25 cèntims més mentre durés la necessitat. Els socis majors de 40 anys havien de pagar una compensació del 25% més de quota mensual i una entrada de 10 pessetes. Els socis perdien tots els drets de subsidi si deixaven de pagar 2 mensualitats i quedaven automàticament exclosos de la societat si deixaven de pagar 6 quotes mensuals, o simplement per fingir malalties o no voler ocupar un càrrec a la Junta en cas de ser escollit
Pel que fa a la junta, estava formada per un president, un secretari, un tresorer i dos vocals. Els càrrecs erenobligatoris i totalment gratuïts i tenien una durada d’un any. Es renovaven la meitat de Junta cada sis mesos. La Junta es reunia un cop per setmana, per tal de contrastar el bon funcionament de la Germandat, i els darrers diumenges de juny i desembre celebraven una junta ordinària en què el tema a tractar era la presentació dels comptes de la germandat als socis per tal que aquests aprovessin els ingressos i les despeses del semestre anterior. Els socis barons tenien l’obligació d’assistir a les juntes i és per això que en cas d’absentar-s’hi havia de pagar una simbòlica sanció d’un ral. En canvi, les dones no tenien l’obligació d’assistir-hi.
En cas de dissolució de la Germandat, estava previst que un cop pagades totes les despeses, els béns serien repartits entre els associats més necessitats.
No ha estat possible trobar cap document que indiqui quina va ser la data de dissolució.
Bibliografia: Xavier Gaja