El seminari conciliar de Vic és, des de molts anys, un gran planter de Sacerdots. Que a part de la religiositat i pures creences dels dispensés del Pla, ajuda a les facilitats que compten els joves pobres que volen seguir la carrera eclesiàstica, doncs poden fer-ho sense causar despesa alguna a les seves famílies, i amb pocs sacrificis personals. Amb una sol·licitud al Prelat acompanyada d’un certificat de pobresa del Rector de la seva parròquia, se’ls concedeix gratuïtament la matricula, i la manutenció l’assoleixen fàcilment, fent de mestre en alguna casa de camp de la població veïna, en la que no han de fer altra cosa, ordinàriament, que ensenyar la doctrina cristiana, llegir i escriure als nois de la mateixa, i dur el Rosari abans del sopar, perquè el resi la família. Quant al vestit i llibres, mai manquen persones piadoses que els donin el necessari per a adquirir-los. A més, el Seminari vigatà sempre ha procurat tenir uns llibres de text barats i poc extensos, confeccionats, comunament, per professors de la mateixa escola, compendi d’obres de veritable mèrit, i que resulten molt més aprofitats per als alumnes que certes obres insípides i voluntarioses, adoptades en alguns instituts de l’estat, i que el seu principal objectiu sembla ser més el de treure diners a l’estudiant, que el d’instruir-lo.
A les quatre de la tarda solen concloure’s les classes al seminari, i aleshores és quan es reuneixen els escolars que no viuen a la ciutat, formant diferents grups, per anar a les seves respectives cases. Uns surten camí de Roda, altres de Barcelona, altres de Gurb, altres de Manlleu… Pel camí canten, parlen, disputen i a vegades també resen, però no estudien, a diferència de quan al matí es dirigeixen a la ciutat, que aleshores repassen la lliçó del dia. Manlleu és potser la població de la comarca que ha donat i dóna major contingent al veí seminari. El Bisbe Aguilar, el Dr. Andreu, el Pare Riera, i altres molts distingits Sacerdots i gairebé tots els beneficiats que ha tingut la nostra vila, no sol han sortit d’ell, sinó que han seguit la carrera fent el quotidià i obligat passeig.
Abans de construir-se l’actual carretera de Vic a Manlleu, unia a aquestes dues importants poblacions un mal camí, que a penes era accessible al trànsit rodat, i era l’únic que podia seguir-se tan pels que feien el seu camí en carro, o a peu. Un cas estupend va succeir cert dia en aquest camí, segons ens va comptar, un jove sacerdot de lluïda carrera que va morir santament a Austràlia convertint infidels.
El cas va anar, sintetitzant la relació del nostre company, que al sortir de Vic el grup d’estudiants que tots els dies vènia a Manlleu, se’ls va unir un cavaller que es dirigiria a la mateixa vila per assumptes de comerç. Era un home d’uns quaranta anys d’edat, de fins modals i força instrucció. Tenia aprovats alguns cursos de dret, però carregant-li el Vinnio, l’Heineccio, el Codi Justinià, les Pandectas, la Instituta, les Novel·les i altre laberint de lleis i obres de jurisprudència, havia abandonat la carrera d’advocat que seguia, per dedicar-se al comerç. Conversant de coses indiferents, van arribar prop de la meitat del camí, i com era uns dels dies mes curts de l’any, ja començava a fer-se fosc. A la poca estona les campanes de l’Església de Sant Esteve de Granollers, de la que no estaven massa lluny, van donar el toc d’Ànimes. Un dels estudiants, que cursava teologia moral, va dir aleshores: .- Aquest bon cavaller no s’ho prendrà malament si resem l’Àngelus per les beneïdes ànimes del Purgatori, doncs sembla que elles mateixes ho demanen amb les llengües de metall d’aquestes campanes que s’escolten.
– No el contrari, va contestar el cavaller, fins i tot tindré el gust de resar-lo amb vostès. Al cap i a la fi si res es guanya, tampoc es perd gran cosa.-
El van resar tots, i en havent conclòs, el cavaller, dirigint-se a l’estudiant, li va demanar amb ironia:.
– ¿I vostè creu de bona fe en l’existència del purgatori?
– ¡Doncs no faltava més! Va contestar l’estudiant. ¿És vostè materialista?
– No tinc formada tan pobre idea de la personalitat humana.
– ¿Protestant, potser?
– Menys: una protesta no entenc que pugui constituir mai una religió. Jo crec en un Ésser Suprem, creador de tot el que existeix; en la immortalitat de l’ànima; en una recompensa o un càstig en l’altra vida; però quant al foc del Purgatori, sempre m’ha semblat que no serveix més que per a fer bullir l’olla dels capellans. La major part dels sufragis s’apliquen per determinades ànimes, sense saber on estan: Si es troben al cel o a l’infern, digui vostè ¿De què han servit els sufragis?.
– Pel que veig, va replicar l’estudiant, vostè ignora que l’Església fins i tot té aprovada una missa aplicable als condemnats de l’infern (1). El foc d’aquest, segons teories, també serà per a fer bullir el l’olla dels capellans. Res d’això: el bé mai es perd, i sinó aprofita a l’ànima per la que es fa, aprofita a altres; aquesta és la veritat.
Els nostres homes van entrar de seguida a controvertir de ple sobre l’existència del purgatori, però a pesar dels sòlids arguments i bona lògica de l’estudiant que defensava la seva tesi , la veritat és que el cavaller no es donava per vençut. El cel Havia enfosquit completament, i estaven en el fort de la discussió, quan van arribar en el punt del camí conegut per Call Fons. Una vegada allà, de sobte i d’una manera incomprensible, va aparèixer a la seva vista una viva i espantosa representació del purgatori. Grans flames obstruïen el camí, i enmig d’elles, cremaven infinitat de persones, que amb les mans aixecades, clamaven al cel misericòrdia, diverses de les quals havien estat conegudes d’uns o altres dels que captivats contemplaven aquell estrany succés. A la poca estona va cessar la visió, tornant a quedar el camí del tot a les fosques. Aterrits i silenciosos van romandre una llarga estona estudiants i cavaller, fins que, refets de la sorpresa i del terrible esglai que acabaven d’experimentar, van emprendre de nou el seu interromput camí. Ni una paraula es varen creuar fins arribar a Manlleu, Quan van haver travessat el pont d’aquesta vila, el cavaller, per acomiadar-se, va donar la seva mà tremolosa a l’estudiant amb qui havia controvertit, i estrenyent fortament la d’aquest. Li va dir a cau d’orella: – vostè tenia raó; realment el Purgatori existeix.
Això és el que ens va comptar nostre company, qui al passar pel Call Fons, va mostrar una certa por, com si temés una aparició del purgatori; tal era el convenciment que tenia de la veritat del seu relat. Prop d’aquell lloc, a mà dreta venint de Vic a Manlleu per l’antic camí, hi ha una casa de camp coneguda per la CASA DEL PURGATORI, la que, segons ens va assegurar el mateix company, deu el seu nom al singular succés que ens va referir, i que nosaltres acabem de comptar als nostres lectors (2).
(1) Això que ignoren molts, és veritat. A l’Arxiu episcopal de Vic, existeix algun missal en el que està continuat el res d’aquesta missa.
(2) A Irlanda existeix un lloc anomenat Purgatori de Sant Patrici, que el seu nom ho deu a un fet que té certa analogia amb la nostra llegenda.