Un truc a la porta principal de la casa masia Madirolas, terme municipal de Manlleu, va venir a interrompre l’oració del Sant Rosari que havia començat la família propietària d’aquella casa. Era una nit, potser la mes freda que va enregistrar l’hivern de 1091, que per cert tot l’hivern va ser molt rigorós. Un dels criats va treure el cap per la finestra per veure qui trucava.
– Sóc un pobre pelegrí, va contestar l’interpel·lat, que ve a demanar hospitalitat durant aquesta crua nit.
El propietari de la casa va donar l’ordre que se l’obrís immediatament, no trigant en aparèixer el pelegrí a l’estada on estava reunida la família Madirolas. Aquell home, d’uns cinquanta anys d’edat; de llarga i espessa barba gris; rostre eixut i escanyat, i de mirada penetrant; amb túnica negra cenyida i amb una rústica corretja; barret d’amples ales, guarnit de closques marines, descalç i amb un llarg i resistent bastó a la seva mà, era el veritable tipus de l’antic pelegrí.- Seieu, bon home, va dir el cap de la família, i escalfeu-vos, que bé sembla que ho necessiteu.
-Així ho va fer el pelegrí, apropant-se a la llar; i observant que els que estaven allà reunits tenien el rosari a la mà, va comprendre que la seva presència havia interromput la pregaria, pel que va suplicar que continuessin, que ell els acompanyaria també. Va continuar el propietari. Els misteris que aquell dia es contemplava eren els de dolor. Al arribar al tercer, el propietari va dir: – El tercer misteri de dolor, és quan El nostre Senyor Jesucrist va ser coronat d’espines…Al sentir aquestes últimes paraules, el pelegrí va fer una petita esgarrifança, que no va passar desapercebuda al cap de la casa.
A la conclusió del rosari, els servents tenien posada la sopa a taula , el primer plat de la modesta sopar anava a servir-se.
– Als nostres dispesers, va dir el propietari al nou vingut, els considerem com de la família, per tant espero que no refusareu el compartir amb nosaltres el nostre sopar frugal.
– Déu els pagarà tanta bondat, va contestar el pelegrí, accepto el noble oferiment de vostè, doncs veritablement em sento molt feble.-
Van asseure’s tots a la taula, i van sopar en santa pau.
– Bon home, va dir el propietari una vegada conclòs el sopar, apropem-nos a la llar abans d’anar a dormir, i em comptareu una mica de la vostra peregrinació, si en això no teniu inconvenient.
– Cap, va contestar el pelegrí, entenc que no deuen ocultar-se les obres que s’estimen meritòries. Sabeu doncs, que el pelegrí d’avui, ahir era soldat. Dos anys enrere, és a dir, el 1089, em vaig allistar sota l’ensenya cristiana, per anar a treure de Tarragona i el seu territori a les tropes sarraïnes, que la seva conquesta, com no ignorareu, s’ha assolit completament, sota la direcció i assistència del bon bisbe de Vic, Berenguer (1). Molts fills de Manlleu van concórrer a tan elogiada obra (2), amb diversos dels quals vaig contreure amistat. Per ells vaig saber les innombrables gràcies dispensades als seus devots per la Verge Santíssima, sota la invocació de Santa Maria de Manlleu, per mes que no m’era desconeguda la seva fama de miraculosa, i jo li recobri la devoció, que des d’aleshores no he deixat de resar-li les meves oracions ni un sol dia, i encara li vaig fer vot de venir a visitar-la peregrinant, si les armes cristianes sortien triomfants de la guerra. Vinc de Narbona a peu a complir aquest vot.
El cap de la família Madirolas, família que sempre s’ha assenyalat per la seva religiositat, es va aixecar per besar el front d’aquell pelegrí, al pas que el felicitava cordialment.
– I digueu-me, va demanar al pelegrí, ¿ durant la santa guerra no vàreu ser ferit?
– No: i com us tinc per un bon creient, no em tatxareu de fanàtic si us explico a que ho atribueixo.
– De cap manera; expliqueu-vos.
– El primer encontre que vàrem tenir amb els Sarraïns, prop de Tarragona, va ésser sagnant: semblava que la victòria vacil·lava sobre quina bandera devia col·locar la seva corona de llorer. Doncs es va lluitar hores senceres sense resultat positiu ni per una ni per altra part. Davant aquesta indecisió, el Bisbe de Vic, ple d’entusiasme i sant zel, va alçar la seva veu de tro, i va dir: Soldats de Crist, anem tots a vèncer o a morir, ja que de totes sorts la victòria serà nostra: si vencem, per haver vençut; si morim per haver guanyat el cel. ¡Valor, doncs, fills meus!…
Va ser tan descortès l’atac, que l’enemic no va trigar en declarar-se en vergonyosa fugida. Jo vaig agafar a un sarraí, a qui anava a matar, però abans de donar-me temps per fer-ho, es va posar de genolls, i amb les mans aixecades: Perdó, cristià, em va dir; si has d’observar la teva llei, imita al teu mestre, que segons proclameu, perdona als seus més grans enemics.
Aquesta reflexió em va contenir. Et perdono la vida, però segueix-me. Potser per agraïment, potser per guanyar més la meva indulgència, mentre el conduïa pres, em va dir: Os compensaré la vostra cavallerositat, fent-vos un present que estimareu molt. Aquí teniu una espina de la corona de Crist. I al dir això, me la va donar amb un pergamí que li servia d’embolcall.
– ¡Com!, Li vaig dir: ¿esteu segur de la seva autenticitat?- Segurisim: ella va pertànyer al bocí de corona que l’Emperadriu Elena, mare del Gran Constantí, va regalar, juntament amb el seu tros de Veracruz, a la seva serven la jove Loubet, que venereu en els altars, la qual va assistir amb ella la troballa de la creu de Crist a Jerusalem. Loubet, tornant anys després al seu país, la Bretanya, va haver d’aturar-se a Poitiers, i un fet estupend, ocorregut durant la seva estada allà, va fer que es fundés en aquell punt una església en la que es conservessin les Santes Relíquies que portava amb ella la jove. Jo, aventurer per temperament, em vaig allistar com a voluntari en una de les contínues revoltes que van afligir França durant el regnat del feble i disbauxat Felip I, i havent un dia entrat en aquesta església, mentre els meus companys robaven els gots sagrats i altres objectes de valor, jo em vaig acontentar amb apoderar-me de l’espina que acabo de regalar-vos. Això em va comptar el presoner, i des d’aquell dia no he deixat de dur-la amb mi. Mireu-la, Sr. Madirolas, va dir el pelegrí, mostrant-se-la; i a ella atribueixo el no haver sofert cap dany durant la luctuosa guerra que tan gloriosament per a nosaltres acaba de concluir.
El senyor Madirolas la va descobrir, la va besar i va resar en veu baixa una pregària davant la preciosa relíquia. Va explicar el pelegrí altres aventures que li havien ocorregut a la guerra; i sent ja hora avançada de la nit els interlocutors varen anar a dormir.
Al matí següent el pelegrí es va acomiadar de la família Madirolas per anar a visitar a la nostra Senyora de Manlleu.
– Estic molt agraït, va dir; i durant la seva hospitalitat he comprès el catòlics i creients que son vostès: Aquí els regalo, doncs, aquesta espina de la corona de Jesucrist, que sens dubte vostès veneraran fins i tot mes que jo.
– No puc acceptar aquesta joia de tanta vàlua… em considero indigne de posseir-la… va replicar el Sr. Madirolas.-
El pelegrí se’n va anar, però volent que quedés en propietat del senyor Madirolas, a pocs metres de la casa va obrir un profund sot, on hi va col·locar la santa espina, perquè el senyor derramés les seves benediccions sobre aquella cristiana i noble família, i va tornar a cobrir el sot.
A la primavera següent, hi va néixer una cambronera, això és. Un arbre de la mateixa espècie del que, segons afirmen sants escriptors, es va fer la corona d’espines que van posar al redemptor. L’arbust va anar creixent, creixent sempre, ufanós i bell. Havien transcorregut molts anys quan aleshores cap de la família Madirolas, va voler plantar al costat d’ell un brot d’alzina; que va viure algun temps, però la seva vida va anar sent absorbida per la cambronera.
El Sr. Ramon Madirolas i Calvaróns, avi del propietari de la Masia, sent molt jove, va intentar tallar-la, per considerar-lo un arbre inútil i improductiu; la destral s’escantonava, mentre aquell tronc, rebia els seus cops sense sofrir menor dany; per fi el va deixar. Des d’aleshores, com si anés a resistir encara més, si novament se la volgués tallar, la cambronera va augmentar de tal manera en ufania i grandor, que el seu tronc va arribar a tenir una mida d’un metre i mig de circumferència. En Ramon Madirolas i Codina, propietari de l’antiquísima masia Madirolas (3), i primogènit d’aquesta distingida família, alguns anys enrere, fent sacrificis sense conte, i excitant la pietat dels comarcans, i molt especialment la de llavors Bisbe de Vic, Excm. i Il. Dr. D. Josep Morgades i Gili, va aixecar un bell santuari al Sagrat cor de Jesús, a la cúspide del turó El Puig Agut, confinant al Nord del terme de Manlleu; i el 1900, per commemorar aquest any, declarat Sant pel Summe Pontifici, i donar grata companyia al solitari temple del Sagrat Cor, va manar tallar la cambronera i fer amb ella una grandiosa creu per a col·locar-la on avui s’ostenta, imponent i majestuosa, en altre turó contigu i davant del Santuari del Puig Agut (4). La cambronera aquesta vegada es va deixar tallar fàcilment: sabia a que anava a destinar-la el seu propietari.
(1) A últims del segle XI, Tarragona i el seu territori encara estava en poder dels Sarraïns, pel que el Papa Urbà II, el 1089, va expedir dues butlles excitant als Prínceps i pobles cristians que procuressin lliurar-los d’aquells infidels, concedint indulgència i remissió dels seus pecats als que morissin en l’expedició. Els Prínceps i Senyors catalans, amb direcció i assistència del Bisbe de Vic, Berenguer, va ajuntar tropes i van emprendre la conquesta del territori tarragoní, el que van assolir en un termini relativament breu, doncs el 1091, eren ja propietaris d’ell els cristians, (Montcada: Episcologi de Vic).
(2) Efectivament varen ésser molts els manlleuencs que es van allistar per aquella expedició, qui van deixar al seu lloc el seu nom per la seva gallardia i noble comportament, que el lloc on van acampar, prop de Tarragona, avui encara es denomina Pla de Manlleu.
(3) A l’acta de consagració de l’Església Parroquial de Manlleu, de 8 de Novembre de l’any 906, ja es parla d’aquesta Masia.
(4) El dia 23 de Setembre de 1900, va ser col·locada aquesta Creu, en presència dels pelegrins de Manlleu, San Feliu (així es deia abans Sant Pere) i San Vicenç de Torelló, San Martí Sescors i Vinyolas d’Orís, que van concórrer en aquest grandiós aplec a aquell Santuari.