En una de les cabines de vendre cupons de la O.N.C.E. que hi ha a la vila manlleuenca, anys enrere hi havia un home ja d’una certa edat, que era qui es feia càrrec de vendre els cupons de la sort als vilatans que hi anaven a provar fortuna. El cas és que sempre hi havia molta cua per comprar les butlletes, i un dia abans d’arribar l’hora d’obrir, al matí, quan encara era d’hora, i el cec arribava tranquil i sense presses amb les seves ulleres de sol i el seu bastó. Quan faltaven uns deu metres per arribar a la cabina, la senyora del venedor de la sort que estava parlant amb la gent que feia cua li etziba:
–”Va XXXXXX que no veus que hi ha gent que t’espera?”
El que en aquell moment, la senyora del cec no va veure és que aquesta frase potser no era la més oportuna per avisar al venedor de cupons.