A un quilòmetre de Manlleu, seguint la carretera de Torelló, a mà dreta i a poca distància de la mateixa, es troba la Masia (Batlle)(1), de propietat, en temps de guerra de successió, de Joan Pla, partidari decidit de Felip V; i a dos quilòmetres de la pròpia vila, seguint el camí veïnal que condueix a Roda, hi ha la Masia Bach, de la qual n’era propietària en aquella època Mariana Noguer, consort del cèlebre guerriller Francesc Macià Ambert, mes conegut per Bach de Roda, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria. ¿Com s’explica, donat que combatien aferrissadament ambdós partits, i que tenint en Pla i en Bach gent armada a les seves ordres, ni la família ni la casa de l’un ni de l’altre, sofrissin el mes mínim durant aquella luctuosa guerra? Moltes vegades ens havíem fet aquesta pregunta, sense trobar cap resposta satisfactòria, fins que un descendent de Pla, ens ho va comptar d’aquesta manera.
Era una freda nit del mes de desembre de 1706, quan la gent que havia armat i sostenia pel seu compte Joan Pla, estava a la sala principal de la masia, jugant al monte, mentre l’un vigilava des de la seva finestreta, per evitar que algun espia s’apropés per allà. A pesar del joc, regnava a la sala un silenci sepulcral, doncs els jugadors posaven i treien les apostes sense pronunciar paraula. Pla que no jugava; es passejava sala dalt i sala a baix, embolicant i consumint cigarretes de paper, i deixant que la seva gent és divertís. Per un moment va venir a interrompre la tan monòtona escena, el lugrube cant d’un mussol que s’havia aturat a la teulada de la masia. Aquella gent que mai havia tremolat al capdavant de l’enemic, i que semblava no estimar en res la vida, va empal·lidir al cant de l’au humiliant, en la creença que predeia una pròxima desgràcia. Pla, home de certa instrucció, no participava d’aquestes preocupacions vulgars, però va esbrinar el motiu de la inquietud de la seva gent.
-¿Perquè s’ha aturat el joc?- va demanar com si no hagués comprès la causa.
-¿No heu escoltat el cant del mussol? No trigarà a ocórrer-nos alguna desgràcia, va dir un dels jugadors.
-¡Totxo! Va replicar Pla. Això no ho creuen mes que els imbècils: El mussol és una au inofensiva que presta grans serveis a l’agricultura, destruint molts ratolins i musaranyes.-
L’explicació de Pla no va deixar convençuts als seus subordinats, i en el desig de despreocupar-los, va dir.
– Que surtin quatre homes ben armats, que donin la volta per aquesta casa, i després, que per camins extraviats s’apropin a la nostra perseverant contraria La Cavalleria, a veure si es nota algun moviment particular en ella.-
L’ordre va complir-se immediatament. Varen sortir quatre homes dels més decidits, armats amb fusells i punyals, i embolicats en amples flassades del país. Res varen notar que els cridés l’atenció al voltant de la Masia La Cavalleria. No estaven a cinc-cents passos d’aquest, quan varen creure sentir uns passos a la llunyania. Com moguts per un ressort, sense dirigir-se paraula, els quatre homes varen baixar pel camí sense fer el més petit soroll i es varen amagar sota el marge sobre el qual passava la senda. La remor de les trepitjades es varen fer cada instant més perceptible. No va trigar en arribar en aquell punt un home embolicat amb una espessa flassada vermellosa de les que solien fer servir els pagesos, i el cap cobert amb una gorra de català calat fins les orelles. Era Bach de Roda, que per camins poc freqüentats anava des de casa seva a la Masia La Cavalleria, per tractar amb els defensors d’aquest, els assumptes de guerra.
-¡Aturis!- va dir a un dels quatre homes que s’havien amagat, i que d’un salt es varen posar drets, apuntant amb els seus fusells a Bach, a qui, no obstant això, no coneixien. -¿Qui sou i on aneu?-
Bach va creure prudent ocultar-los la veritat, i va contestar:
– Sóc veí de Roda que per assumptes particulars va a Manlleu.
– ¿I per a anar a Manlleu seguiu tan cautelós i incomoda via?
– Perquè com freqüentment van a trets, així tant de dia com de nit, les gents de Pla i les de Cavalleria, no m’agradaria trobar-me entre els dos focs.-
No devien satisfer prou aquestes raons a la ronda d’en Pla, que varen decidir dur-lo pres a la Masia. Així que van entrar en ella, Pla va reconèixer a Bach, però no va voler nomenar-lo.
– Hem trobat a aquest home, va dir un dels captadors, i us el portem; potser sigui un contrari.
– Entreu en aquest rebedor, va dir Pla, assenyalant-li la cambra contigua a la sala.-
Bach va obeir, i després d’ell va entrar Pla. Una vegada sols i tancada la porta:
– Per fi, Bach heu caigut en les meves mans, va dir Pla, fa temps que ens tenim jurada la guerra a mort, i com veieu, la vostra vida és meva.
– Ja que us pertany, no tractaré de defensar-la: la guerra és un joc, i un o altre ha de perdre; m’ha tocat a mi; ¡lloat sigui Déu! Podeu matar-me.-
La sang freda de Bach, va gelar la de Pla, que va replicar:
– No faré jo tal cosa; això seria un assassinat; Pla matarà o morirà en el camp de batalla: però mai en cap altra part: per descomptat quedeu lliure.-
Dues gruixudes llàgrimes, filles de l’agraïment, varen rodar per les galtes de Bach.- Tal vegada, va dir aquest, mai podré mostrar el meu reconeixement, però us dono paraula d’honor que ni la vostra família ni la vostra casa, ni els vostres bestiars, ni els vostres camps, han de sofrir perjudici per part dels que defensem a l’Arxiduc; perquè si per qualsevol cosa s’intentés, jo interposaré la vida que em regaleu, entre les vostres coses i els que vulguin tocar-les; jo seguiré defensant el meu partit com sens dubte vós seguireu defensant el vostre; enmig del combat, renyim com cavallers, però fora d’ell, recordem-nos que som dos pagesos que mes d’una vegada haurem aixecat les nostres supliques a l’Ésser Suprem, demanant una mateixa cosa: el benefici de la pluja, o que apartés el gestant núvol que es cernía amenaçador sobre els nostres sembrats.
– Gràcies, va replicar Pla, la mateixa promesa us faig: tampoc sofriran les vostres coses, en tot el que estigui a la meva mà el poder evitar-ho.-
I obrint la porta, va acompanyar a Bach fins fora de la casa. Aquest se’n va anar, perdent-se després entre les ombres de la nit.
La paraula d’ambdós va anar lleialment complerta. Varen seguir combatent cadascun en el seu bàndol amb entusiasme i decisió, però ni les seves famílies ni les seves hisendes varen sofrir agressió alguna per part dels seus contraris, durant tota la guerra.
(1) en diem així perquè antigament estava vinculada en els seus propietaris, a la Jurisdicció de Manlleu.