Pocs n’hi haurà que al tractar-se de costums típiques de pobles de Catalunya no hagin sentit parlar del ball de laPost, de Manlleu, i no obstant això, no són molts els que coneixen la seva significació. Nosaltres entusiastes de tot l’antic i de noble origen, anem a apuntar totes les notícies que sobre ell hem pogut adquirir.
El ball de la Post se celebra a Manlleu la nit del dijous llarder; ballant homes sols, la meitat d’ells duent a l’esquena una espècie de sarró gran de cuir ple de palla, al que en diuen pácara, i fins a mitjans del segle passat, en comptes del sarró, portaven una taula d’on el ball en va prendre el nom, i l’altra meitat armats d’unes grans pales de fusta per a colpejar les pácaras. Van disfressats tots d’una manera capritxosa i amb molts cascavells, i els de les pales volent imitar a malignes esperits. Es posen en marxa els dansaires en dues fileres, i al compàs d’una orquestra, que la compon una gaita, una flauta, un tambor, un timbal i a vegades, algun altre instrument, recorren els principals carrers de la població, aturant-se de tant en tant per a efectuar la dansa, la que comença sempre davant de la casa rectoral. Es balla col·locant-se cada un dels de la Pala davant de d’altre dels que duen la pácara, i al so de la música van donant saltets, i a certs punts del fragment els de les pales colpegen sobre les pácaras d’els altres que s’inclinen al efecte, fins que una corneta dona el senyal de repic, que consisteix en colpejar seguit fins que la mateixa corneta anuncia, amb un toc especial, que ja n’hi ha prou. El ball acaba a la plaça Major amb una dansa estrepitosa que en diuen del Llop. És d’advertir que els que colpegen, no obstant això són els que més es fatiguen, i tenen l’obligació de pagar la beguda als que paran. Antigament, i fins i tot en el record dels nostres avis, anaven darrera dels dansaires diverses dones amb caputxa o mocador del país i amb una llanterna encesa. Il·luminaven el ball una bona porció de atxa de vent per a fer-ho més tètric i fantàstic; mai s’ha vist usar destrals en el ball. No es canta en el ball, però quan els nois el parodiaven, ho cantaven, a falta d’orquestra, la següent lletra que s’adapta molt bé a la música del ball:
(1) Ballarém lo ball de la Post,
que pica ó no pica;
ballarém lo ball de la Post,
que pica ben fort.
Qui no hagi estudiat el seu origen, potser vegi en el nostre ball de la Post una reminiscència, imitació o degeneració de la Dansa Pírrica, ball animat i estrepitós que executaven els antics soldats grecs armats d’espases i escuts de fusta: no obstant això en res ha de veure amb ell el nostre ball. És aquest una pantomima o dansa simbòlica que representa que el maligne esperit se sobreposa i atropella al geni del bé, volent figurar a aquest els de les pácaras, i aquell els de les pales, significant que en un dia semblant, comencen les festes de Carnestoltes, la dissipació i el pecat regnen sobre el recolliment, i atropellen la virtut. Per això darrera dels balladors hi anaven dones amb caputxa i llanterna, demostrant tristesa per tal triomf. La dansa del Llop que conclou el ball, significa la dissolució que duu sempre a la societat l’entroncament del vici; havent-se donat aquell nom parafrasejant l’expressió vulgar d’ésser del llop la persona que es perd per la seva dolenta conducta.
No podem assegurar qui va inventar ni quan va començar a ballar-se el ball de la Post a Manlleu, només hi ha dades que fan creure que el va introduir el Prior del nostre extingit monestir Agustinià, als segles XV o XVI.
El document més antic que s’ha trobat en el nostre arxiu municipal que parli del ball de la Post és un Ban de l’any 1652, en el qual, per la raó de l’epidèmia que havia afligit a la vila a l’estiu anterior, es prohibien les funcions del Carnaval, a excepció del ball de la Post per ésser de molta serietat. Aquestes últimes paraules proven el bon concepte que tenia semblant diversió.
(1) Text escrit amb el Català del 1902.