CARLES DE REGÀS i CAVALLERIA va ser polític i militar dels segles XVII i XVIII, nascut al mas Cavalleria de Manlleu. En aquesta vila la seva família era influent i sostenia una rivalitat tradicional amb els Cortada, per bé que uns i altres feren causa comuna pel temps de la guerra de successió. Mantingué un llarg plet amb la vila de Manlleu, iniciat el 1703, per la concessió d’uns molins sobre el Ter. Des del 1704 fou una de les figures principals del grup de la Plana de Vic que preparava la rebel·lió de Catalunya contra Felip V. Bach de Roda, Mas de Roda i Jaume Puig de Perafita eren els seus col·laboradors principals, el darrer com a orientador preferent de totes les activitats. Per l’abril del 1705 fou citat a Barcelona pel virrei Velasco, però es negà a anar-hi. Un mes després figurava entre els signants dels poders conferits al doctor Perera pel pacte anglo-català de Gènova. A la darreria de juny entrà amb gent armada a Manlleu. Hi féu morts i incendis, de cara a coaccionar la vila, que es mostrava poc seguidora de l’austriacisme imperant a la Plana. Els efectes de la incursió foren contraproduents. Fou un dels dirigents de l’alçament armat iniciat pel juliol. Pel setembre, mentre l’expedició aliada vinguda a Catalunya reduïa la guarnició borbònica de Barcelona, Regàs i d’altres vigatans aconseguien la submissió de Girona, seguides per la de moltes poblacions del nord. Dins el mateix any fou nomenat capità, a la defensa de Barcelona contra Felip V, així com a l’ofensiva inmediata per alliberar Aragó el 1706. Destacà especialment a la presa de la vila de Manlleu. Més tard es retirà al regiment i tornà a la seva comarca, sempre amenaçada per la proximitat del front. Es dedicà repetidament a organitzar lleves de voluntaris i a comanar-ne cossos en la lluita contra l’enemic. El 1707 actuà a la Garrotxa i a l’Empordà. El 1709 i 1710 endegà mobilitzacions a Osona.
El 1713, quan Catalunya restà sola en la seva lluita contra els invasors borbònics, fou enviat especial del Consell de Cent de Barcelona perquè animés la gent de les comarques del nord a resistir l’invasor. Mantigué alguna gent en armes a la zona de Vic i cooperà en els inútils esforços perquè aquesta ciutat esdevingués un nucli de resistència. Per l’agost de l’esmentat any fugí a Vic el diputat militar Berenguer, i Regàs s’uní a l’expedició que dirigia el general Nebot. La deixà pocs dies i després, descoratjat, per retirar-se de la lluita i aprofitar l’oferiment d’indult proclamat pel general Bracamonte a favor d’alguns prohoms d’Osona si es presentaven en terme curt. Així acabà la seva història resistent contra els borbònics. Es retirà a viure a Vic ja que a Manlleu havia mostrat actituds filipistes. El 1728 signà una concòrdia amb la vila de Manlleu pel vell plet dels molins sobre el Ter.